Ser optimista o pessimista té escassa importància perquè el que reclama la situació és saber si s’està disposat a acceptar una realitat objectiva i en cas afirmatiu, fer-li front. Per mi, el fet objectiu és que la tribu catalana s’està descapitalitzant en tant que tribu europea i està perdent els atributs patrimonials (del llatí tribuere: assignar) que aquesta pertinença geogràfica i cultural li havia concedit. És un fenomen de pèrdua dels valors clàssics que afecta a tots els països del continent però més a nosaltres que no podem actuar per pal·liar-ho o per adaptar-nos-hi adequadament perquè tenim una capacitat d’acció limitada. Això ens fa més vulnerables i radicalitza el problema.

Parlo de Catalunya tribu europea basant-me en la definició exposada al llibre recentment actualitzat A Quick and Dirty Guide to War: Briefings on Present and Potential Wars James F. Dunningan i Austin Bay . Ells consideren tribus aquells països europeus sense estat que disposen d’un patrimoni històric i cultural prou ampli en el temps i constituït per un nombre important de fites transcendentals reconegudes, o amb una llengua i una cultura pròpies o que en un determinat període de la seva existència van gaudir de plena sobirania i d’influència a l’exterior. El llibre d’aquests estrategues americans considera que Catalunya és la tribu europea que acompleix totes les condicions i per tant, dedueixen els autors, la seva tendència a recuperar la sobirania és més consolidada en la memòria civil dels seus ciutadans i més persistent.

Malgrat haver estat aquesta mena d’esperit tribal el que ens ha salvat de molts avatars negatius avui, per motius que ara seria molt llarg d’analitzar, la tribu catalana sent afeblir-se-li la tradicional cohesió històrica i els clans, cada cop més distants de la idea d’un epicentre tribal, es dediquen a consolidar la seva identitat i el seu poder- tant si és molt com si és poc- pensant a curt termini, molt al marge de l’interès general, molt al marge dels principis de nacionalitat. Tots aquest elements fins ara havien demostrat una gran capacitat de resistència i en alguns moments impulsors d’una evolució nacional però avui, l’efecte corrosiu del neo centralisme español i europeu, estan trasbalsant-ne el caràcter i el nucli atòmic.

El clan antifranquista independentista
Tots els independentistes que actuen a diferents nivells ho fan bàsicament amb les eines i tècniques de l’antifranquisme. Sembla mentida que el militant independentista, vistos els resultats que per Catalunya van tenir i tenen les pràctiques antifranquistes, continuï sotmetent-se a les fèrries nomenclatures de partit, a les capelletes, a les cèl·lules, a les conspiracions, als grupuscles, a l’iconografia historicista dels moviments d’alliberament nacional del tercer món.   Cert, en aquest clan hi ha molt sacrifici, molta creativitat, molt servei al país, però els beneficis de tot aquest esforç vital, sovint juvenil, acaba sent manllevat, aprofitat o simplement neutralitzat per altres clans més oportunistes o per l’efecte del pas del temps. El cas recent dels tripartits ha posat de manifest les dificultats d’adaptació que té aquest independentisme civil- molt capaç en les accions cíviques ja siguin puntuals o de llarg recorregut i resistència- a l’hora d’implicar-se en les tasques de govern. En el camp municipal la relació gestió/partit demostra també l’existència de greus mancances d’organització horitzontal.

El clan antifranquista independentista viu amb uns lideratges que no saben ampliar el col·lectiu independentista ni dotar-lo d’autonomia i formació per a dur a bon fi  tasques d’una envergadura social, cultural i política de més nivell. Tot i ser grans defensors teòrics dels valors centrals de la tribu catalana no poden evitar l’atomització i es mostren incapaços de endegar la necessària consolidació de la unitat democràtica. Pel clan, deixar el vici antifranquista seria un pas clau per culminar amb èxit la necessària refundació independentista.

El clan antifranquista españolista
Aquests militants si saben perquè fan servir l’antifranquisme com a eina i com a tècnica política: per mantenir l’amor fraternal dels companys de l’esquerra española i especialment de la de Madrid i més específicament de la que dirigeix el partit socialista. Però aquest clan després del tripartit i de l’evolució centralista dels partits españols amb qui viu federat, ha naufragat. De res li serveix l’antifranquisme perquè España ja no és antifranquista, perquè España és plenament españolista i ja no hi ha espai per jugar a les complicitats de classe o d’altres interessos a l’hora de resoldre “el problema catalán”. Els antifranquistes catalans no tenen contra qui anar, ni tampoc a favor de qui anar. S’han quedat sols i españols. El seu encaix en la tribu catalana seria fonamental però molt difícil i per aquest motiu se’n desentenen i dirigeixen els seus encants cap a la bossa de vots regionalista. L’àrea comunista del clan és més relaxada perquè té menys a perdre i té difícil guanyar si no és a remolc. Als comunistes avui tampoc els interessa massa la tribu.

El clan econòmic autonomista
Fa temps que van deixar de ser antifranquistes i el seu terreny natural és un melting pot entre l’economia moderna de classe, els diners, la llengua catalana, les tradicions i els principis cristians. La seva arma preferida consisteix en jugar una carta secundària, idònia per a la pràctica autonomista: l’anticentralisme. L’anticentralisme està basat en la tradicional eficàcia catalana, en l’europeisme català, però avui és una tàctica una xic patètica atès que els madrilenys, més copions que els japonesos, practiquen de manera excel·lent la mateixa política: hoy los eficaces somos nosotros, Catalunya se ha quedado estancada miràndose el ombligo.
Els militants autonomistes els agrada anar sols i pagar una quota a la tribu però sense liderar-la a tots els efectes. Ara, al capdavant de la Generalitat despleguen de nou velles qualitats: propaguen que ells sols ja són la tribu catalana, pacten amb el PP, es queixen i fan equilibris a España, donen peixet als antifranquistes i deixen que la tribu esllangueixi. Fàcilment podrien encapçalar un moviment que tornés la cohesió a la tribu- només els caldria el suport independentista- però no ho busquen per por als mil fantasmes que ens acompanyen des del 1714.                                                                                                                                                                       Si es posessin al capdavant, saben que se’ls exigiria, especialment des de l’antifranquisme, una renúncia a la seva recent afició a les retallades unidireccionals i com a mínim un retorn als valors expressats a l’encíclica Rerum novarum. No en volen sentir a parlar: no està el forn per a pastissets, rondinen.

El clan econòmic españolista
Els militants d’aquest clan són españols per raons de pes: interessos, influencia i poder. Prefereixen pertànyer a l’estat español perquè ser d’una tribu amb ambicions sobiranistes, ni que sigui una tribu informatitzada,  és massa inestable i per molt que la sobirania sigui un gran negoci a la llarga ( molts d’ells guarden l’or en països petits ) mai serà un negoci prou gros com per superar l’estatus que els permet mantenir-se al capdavant de la gestió tribal sense maldecaps i enfrontaments amb España. Aquest senyors de la pela són per Catalunya com un outsourcing amb mala llet. Disposen de tot el poder econòmic, gaudeixen de l’explotació de tota la força laboral i cultural de Catalunya, dels seus bens i estalvis, de la seva tradició i amb tot això aplegat es presenten a Madrid per negociar. Allà s’ho venen a trossos o hi fan un mix amb els col·legues rics españols i les multinacionals. Tot el que passa a Catalunya, de moment, ho regulen ells, amb el permís d’España, i viceversa. En èpoques recents s’han vist obligats a fer concessions als antifranquistes i als autonomistes però ara només tracten amb els autonomistes. Això serà fins que els necessitin o potser s’allargarà l’idil·li si els autonomistes s’empassen España, que ja li saben el gust. En aquest sentit esperen que els posin el peu al coll i que no els calgui el seu suport. Preferirien tractar sols amb España a través del PP o del PSOE que naixerà a partir de la pròxima davallada electoral. Entre els españolistes hi ha catalanistes tribals de cor, però el gruix de la cartera, tota plena de bitllets i cartes de crèdit, amorteix fins al mute els dolç bategar de l’amor a la pàtria.

El clan regionalista españolista
Àmplia gama de militants regionalistes que viuen de la colonització cultural española però que mantenen un nivell de vida català a tots els altres efectes. Són joves i madurs pragmàtics que aporten energia laboral i creativa però desgasten i corroeixen l’estructura de la tribu catalana amb la seva desídia i manca d’interès per la nostra realitat nacional. Per ells l’españolització és una qüestió de temps i la tribu una quimera arcaica que caurà pel seu propi pes i antigor. Per aquest motiu es mostren menys agressius que els seus antecessors. Han sigut instruïts amb la normalització i saben de què va el tema però, uf!, passen. Actuen amb calma persistència i sovint comproven que l’aprenentatge del català, tot i ser un fòssil, els proporciona alguns avantatges laborals i socials. Un clan que va on bufa el vent més fort.

El miniclan feixista
Paròdia tribal per enganyar a votants. Són guerrillers españols amb disfresses polítiques de lloguer. Qui no ho vegi que s’ho faci mirar o millor que miri vídeos antics al you tube del seu líder.

Els miniclans de la immigració
Predisposats a la natural integració que tot emigrant sap que haurà de dur a terme al país on va, entren a Catalunya amb ganes i als centres d’acollida aprenen la llengua i després, en el contacte amb la realitat i depenent del nucli social on s’ubiquen i del clan que els envolta, treuen conclusions. La majoria entén ràpidament la situació. Són els que han fet duplicar l’audiència de TV1 a Catalunya en les retransmissions del Barça en español, un clàssic tele esportiu que fins fa ben poc guanyava indiscutiblement TV3 en català.

Els miniclans de funcionaris españols
Morales o no, aquestes persones esperen ordres i mentrestant van tocant la pera al ciutadà o fan la seva feina adequadament i passen.

Conclusió
Les associacions civils amb una influència menor que els clans, Òmnium n’és un model exemplar, no poden assumir el paper de cohesionar  la tribu amb la força política que caldria però almenys mantenen viu el sentit europeu del concepte: insisteixen per activa i per passiva que tenim una cultura pròpies, una llengua pròpia i una voluntat de gestionar políticament i administrativament un estat propi en el marc continental. Per la seva banda, la Generalitat -Parlament i Govern- manté un status quo administratiu amb el que intenta pal·liar el dèficit polític que pateix. De fet, la Generalitat hauria de ser l’arma principal de la tribu, el seu màxim atribut i això és lluny de ser així per l’esmentada actitud disgregadora que propicien els clans i, fet important, per una falta greu de lideratge institucional. A ningú li fa gràcia assumir que el premi per posar-se al davant de la tribu i fer que Catalunya esdevingui un estat consisteixi molt probablement en anar a la presó, o més.

Francesc Bellmunt

publicat al the new yorker

1. Sr. Murdoch, si vostè té tant poca influència sobre la línia editorial dels seus diaris, per què creu que David Cameron el convidà a prendre una informal “tassa de te”, dies després de ser elegit?

2. Sr. Murdoch, vostè va dir que no va acomiadar l’anterior cap de redacció de les News of the World, Thurlbeck Neville després del cas Max Mosley, ja que mai havia sentit parlar d’ell. Potser haurà llegit vostè sobre Thurlbeck en el seus propis diaris?

3. Sr. Murdoch Jr., vostè va dir que no sabia res de les maldats comeses perquè “jo, en aquell moment, era el cap regional per a Europa i Àsia.” És vostè un empleat de Dundas Mifflin?”

4. Vostè diu que no va prendre la decisió de transformar el diari dominical The Sun, en un dominical que substituís el de N.O.T.W. Per què no avui no es compromet en ferm que no ho farà?

5. Per què els empleats de N.O.T.W. són responsables de coses que van passar fa anys quan ells no estaven contractats, i en canvi vostès no ho són de responsables?

6. Per què continuen insistint que Rebeca Brooks és una persona de confiança, quan va dir el 2009, que el Guardian “era molt probable que estigui enganyant deliberadament al públic britànic” quan informava que el hacking telefònic era una pràctica habitual del News of the World ?

7. Alguna vegada ressuscitarà l’oferta de comprar BSkyB?

8. ¿Ha pagat vostè al paio aquest que li ha llençat un pastís a la cara?

9. Sr. Murdoch Jr, que *%&! vol dir amb això d“els llindars de la materialitat”?

Si com sembla hi ha una majoria disposada a donar-li un marge al candidat Junqueras caldrà que aquesta majoria militant reflexioni sobre el seu discurs i abans de consolidar aquest marge de confiança amb una decidida aposta electoral, per ell i la Marta Rovira al pròxim congrés d’ERC, mirar d’assimilar un tarannà políticament més complex del que aparenta. Per no reduir tot plegat a un passar el mal tràngol, caldria fer-ne l’esforç. No n’hi ha prou amb l’atracció que genera el model formal del candidat, un model d’inspiració frankliniana amb maneres tolstoianes. A més seria incórrer en un pecat de banalitat i una posada en evidència de l’anèmia emocional amb la que molts i moltes viuen la crisi post-tripartit si la majoria es conformés en quedar-se en un estadi groupie/mediàtic i no entendre que l’aposta política de l’actual alcalde de Sant Vicent del Horts respecte d’ERC – sempre des de la meva modesta òptica – és una aposta de gran calat topogràfic: crec que Junqueras – i en això no oblidem que s’ha criat en mig de la complexa trama viària del Baix Llobregat!- té la intenció d’obrir una pista forestal ideològica de llarg recorregut en territori republicà en la que a més dels arbres que s’han talat ja des de la primera pedra inaugural de les obres s’hi hauran d’afegir viaductes, túnels i, evidentment, peatges. Qui sinó pagarà “el gasto” d’un ambició tant premeditada? No estem parlant d’obres menors, de les que no cal llicència sinó d’accions 007 amb la mirada posada en l’estat propi, el liberalisme progressista i la socialdemocràcia. Això és el que em va semblar que propugnava integrar.

I dic això perquè en el discurs de les Cotxeres ( Sants 13 de juliol d’enguany ) el candidat Junqueras va situar com a eix vertebrador de la seva proposta programàtica la implantació d’un règim de bondat en el partit republicà. De fet la bondat com a valor no apareix massa sovint en els idearis progressistes d’esquerres. El valor de la felicitat en tant que dret sí que pren carta de naturalesa a la constitució dels Estats Units, per exemple, i l’estat del benestar també ha sigut un concepte literari transformat en principi polític socialdemòcrata, i més. Però en aquest àmbit civil, només els liberals progressistes, els més moderns, s’han atrevit a propugnar la bondat com a racionalitat dins de la seva teoria de la justícia.

Però he de confessar que quan vaig veure la paraula bondat flotant en mig d’una militància castigada per les lluites i els odis interns vaig tenir un primer imput cínic. Ja hi som. El concepte de la bondat com a resposta davant dels reptes de futur va semblar en primera instància d’una dimensió volàtil, boswèl·lida i balsàmica. Però passat el primer glop i contrastant la paraula bondat amb el conjunt del seu discurs vaig deduir que el candidat es referia a la bondat com una decisió transcendental voluntària i col·lectiva. Potser no gaires dels presents s’adonessin que el santvicentenc acabava d’ensenyar totalment les seves cartes, però cap pressa, ja se n’adonaran, espero, perquè el que vol Junqueres està sintetitzat en el concepte de la bondat entesa a la manera liberal progressista: bondat com a racionalitat. Junqueras vol que els membres del col·lectiu Esquerra Republicana de Catalunya, ( militants, simpatitzants, votants) tinguin un pla comú, un pla racional de vida, en el que els objectius d’independència nacional, justícia social i equilibri personal es vegin impulsats per una aportació de recursos mentals, corporals, temporals i energètics garantits durant un cicle vital el més complet possible de manera racional o en el seu defecte de manera sensible. Aquesta concepció de la bondat racional, diu el manual, permet fer dos llistats fonamentals: un llistat de desitjos i un llistat de propòsits. I és per això que em va semblar força interessant el discurs. Em va interessar que un dels candidats a la presidència d’ERC es proclamés partidari de l’imperi de la bondat contra l’imperi del diktat.

S’han fet altres lectures eixelebrades del discurs de les cotxeres i de la bondat, lectures annexades, plenes de la maldat típica i progre: deteccions ectoplasmàtiques d’inquisitorial germanor cristiana, bonesa escolta, ponts convergents i altres bla,bla,bla. Entendre el discurs des d’aquesta òptica és un error. De fet si Junqueres hagués pecat i el seu discurs hagués estat només banal i televisiu (cosa habitual en un procés electoral) i hagués parlat de la necessària bondat que ha d’orientar ERC a partir d’ara per quedar bé i subministrar làudan retòric a la castigada militància i no hagués parlat – tal i com jo vaig entendre que ho feia- de la bondat com a racionalitat i com a transcendència democràtica imprescindible en l’acció política progressista, l’error comès amb la seva candidatura i el que quedaria per cometre amb la seva elecció seria letal per ERC, més letal del que va significar estar al costat de l’holografia Montilla en el darrer tram del segon tripartit. Letal, avui, vol dir perdre definitivament – o no recuperar mai més – l’hegemonia catalanista.

EL PERIÒDICO-juliol 2011

Cada vegada que es reobre el debat sobre les diferències entre dreta i esquerra, se senten campanes sobre el final de les distincions. Batalls que branden en closques buides. Al contrari, en comptes de disminuir, s’incrementa la distància entre el nucli definidor de la dreta i el de l’esquerra. Per molt que l’esquerra s’hagi mogut cap a la dreta, i Déu n’hi do el viatget, més encara la dreta s’ha desplaçat cap a la seva pròpia dreta. Ja són 30 anys de deriva ideològica general cap al pol dret (general, però més brutal als Estats Units i Espanya). Ara, el pèndol ha arribat al final del seu recorregut, s’ha aturat i comença a desplaçar-se cap a l’esquerra.

Per molt que ulls avesats a no veure-hi més enllà del reflex de la superfície destaquin el fet que a quasi tot Europa governen les dretes, tenim prou experiència per haver comprovat unes quantes vegades que es tracta de coincidències, no de tendències. No en facin cas. En un passat gens llunyà alguns il·lusos es vantaven del contrari. Sobre el mapa dels colors polítics dels governs europeus, tenien raó. Però durava poc. Mentrestant, el pèndol general continuava el seu viatge a la dreta. D’aquí no gaire, pot ser molt bé que a França, Itàlia i Alemanya governin les esquerres. Tampoc tindria importància, si no és perquè el cicle general està canviant. Un cop superat l’últim escull i comprovat com l’egoisme nacional dels rics només afavoreix els rics dels països rics, i encara a curt termini, el pèndol europeu començarà a agafar velocitat cap a l’esquerra. La gent s’adona que les capes més altes acumulen més porció del pastís en detriment de les mitjanes i les baixes. La gent vol repartir. La gent vol benestar. La gent vol seguretat i equilibri. La gent vol posar fi al descontrol i l’imperi dels mercats. La gent vota.

Falten projectes, propostes, pensament, líders que encaminin aquest procés. Es pot conduir bé o malament. Pot beneficiar a la curta i perjudicar a la llarga o a l’inrevés. Tot depèn del com, però segons el meu parer és imparable. No hi ha força humana capaç de contenir o capgirar aquestes derives. El viatge del pèndol en direcció contrària a la dels últims decennis acaba de començar, si no sóc jo el que al·lucina. D’aquí 10 anys en podrem fer un primer balanç europeu (l’espanyol, trigarem més a poder-lo intentar, perquè Espanya es torna a complaure en el retard històric).

Ara bé, i d’aquí els dubtes sobre el com, no es veuen prou brots verds en l’esquerra que facin pensar en una renovació. L’esquerra de debò, la que hauria de conduir el pèndol, tot just deu néixer en alguns llocs, però no es fa veure i encara ha de créixer. La vella socialdemocràcia està desautoritzada per l’excessiva submissió a la dreta. ¿En què es pot diferenciar la nova? No tinc cap bola de vidre, així que haurem d’especular o manifestar desitjos. L’esquerra de debò ha de ser tan realista i pragmàtica com la que acaba de caducar. Com ella, ha de tenir un ull posat en el creixement de la riquesa, però no s’empassarà que la condició del creixement sigui l’aprimament de l’Estat i l’Administració pública. Sí, la màxima eficiència. Com l’antiga esquerra, la nova haurà d’afavorir les classes populars, però no a base de clientelisme parasitari sinó intercanviant ajut per esforç. La nova esquerra hauria d’implantar una comptabilitat nova, on s’afegissin els costos indirectes, el cost dels danys i el balanç mediambiental. La nova esquerra trobarà fórmules per dependre menys de les grans companyies, per combatre els oligopolis i ajudar les mitjanes empreses a competir. La nova esquerra distribuirà més bé la solidaritat, establirà noves regles per tal d’afavorir els perjudicats de la immigració i accelerar la integració dels immigrants. El que no farà la nova esquerra és sotmetre’s, sinó buscar l’hegemonia ideològica. Amb aquest objectiu, partirà de la condemna moral de les ideologies desreguladores, de la mateixa manera que la dreta va desqualificar tota l’esquerra pel que havia succeït a l’altra banda del mur. Bé, que el lector corregeixi o afegeixi, perquè l’esbós de catàleg pretén suggerir més que afirmar.

Final dedicat a Catalunya. Aquí, l’esquerra que no serà cap de les tres dels extripartits, haurà de tendir a fer coincidir l’eix dreta-esquerra i l’eix nacional en una sola línia. És una demanda social. El gran error inicial de Mas ha consistit a viatjar des del centrisme ponderat que el va fer president fins a la dreta que als ulls dels uns l’erosiona i als dels altres el deslegitima. Oblidar ni que sigui un sol minut que l’increment de l’autogovern i el control dels propis recursos només es justifica per afavorir, no els que maneguen el tinglado sinó el conjunt de la població, i més els que més ho necessiten, oblidar això tan elemental i essencial és fer un trist favor al catalanisme. Sembla que els seus se n’adonen i corregeixen, però l’espai a l’esquerra hi és. Hi és i creix. Tan sols falta una esquerra de debò, nacional de debò, que es proposi omplir-lo.

Traduït De Le Monde, 9 de juliol de 2011

A continuació els presento algunes de les recomanacions fetes pels experts i que han servit de base a la política d’Angela Merkel, que preveu la posada en funcionament d’alternatives al programa nuclear d’aquí al 1921. Alemanya podria demostrar que deixant l’energia nuclear de banda s’obre una oportunitat a la creació d’una economia capdavantera.. “Els alemanys, sou únics” diu el militant ecologista americà Stewart Brand, arran dels plans de sortida de l’energia atòmica encarrilat per Alemanya. I afegeix: “Alemanya actua de manera irresponsable. Per raons econòmiques, i tenint en compte l’amenaça que representa els gas i l’efecte hivernacle, nosaltres no podem renunciar a l’energia nuclear.”

“Jo dubtava, però Fukushima m’ha convençut del valor de l’energia nuclear, afegeix l’editorialista del diari britànic The Guardian, George Monbiot, L’accident no ha causat a dia d’avui cap mort i està clar que els reactors nuclears han passat al Japó el test més rigorós que es pugui imaginar: un dels pitjors terratrèmols que la terra hagi viscut mai, i el tsunami que ha desencadenat. Vet aquí perquè estimo l’energia nuclear.”

Seria caure en un gran error suposar que triant un altre camí energètic Alemanya trenca amb el concepte europeu de la modernitat i es decanta vers les seves arrels obscures i bosquetanes suposadament a la base de l’enteniment alemany. El que està a punt de prendre el poder, no és pas aquesta llegendària irracionalitat alemanya, sinó la fe en la capacitat d’aprenentatge i en la creativitat de la modernitat davant dels riscos que ella mateixa ha engendrat. Per justificar el seu veredicte, els partidaris de l’energia nuclear es basen en una noció de risc impermeable a l’experiència i comparen de manera irreflexiva l’era de la primera industrialització amb l’era nuclear. La racionalitat del risc parteix del principi que la pitjor de les hipòtesi pot esdevenir una realitat i que les precaucions que hem de prendre s’ha de triar d’acord amb aquesta perspectiva. Quan una casa s’incendia, els bombers acudeixen, l’assegurança paga, s’apliquen les cures mèdiques necessàries, etcètera

Aplicat als riscos de l’energia nuclear, aquest pla significaria que fins i tot en el pitjor dels casos, el nostre urani només irradiaria unes hores, no milers d’anys, i no seria necessari evacuar els ciutadans d’una gran ciutat pròxima. Per descomptat, és absurd. Després de Txernòbil i Fukushima, continuar dient que les estacions d’energia nuclear franceses, britàniques, nord-americanes, xineses són fora de perill és negar-se a veure que de d’un punt de vista empíric és la conclusió oposada la que s’imposa: si hi ha una certesa és la d’un proper accident nuclear important.

Afirmar que en els grans sistemes tècnics de producció d’energia no hi ha risc zero (cosa que és exacte) i treure’n la conclusió que els riscos que s’han assumit en el marc d’una utilització neta del carbó, de la biomassa, de l’energia hidràulica, eòlica i solar, i l’energia nuclear, són sens dubte diferents, però comparables, és negar el fet que sabem el que passa quan el nucli d’un reactor nuclear es fon. Sabem quant temps persisteix la radioactivitat, quines lesions infligeixen en els éssers humans i al medi ambient el cesi i iode i quantes generacions hauran de patir els efectes si alguna vegada passa el pitjor. I sabem que l’energia alternativa o renovable no representa aquest riscos, les conseqüències dels qual no s’aturen davant de cap límit temporal , geogràfic o social. Prendre com a mesura de risc el número de morts declarats, com fa el Sr Monbiot, és insistir en emmascarar aquesta realitat.

I el tema de les assegurances? Estranyament, a l’imperi de l’economia de mercat, l’energia nuclear ha sigut la primera indústria socialista d’estat, almenys pel que fa al cost a pagar pels errors. Els guanys van a les butxaques privades, però els riscos són socialitzats, és a dir, assumits per les generacions futures i els contribuents. Si les empreses d’energia nuclear fossin obligades a contractar una assegurança específica per l’àtom, la faula de l’energia nuclear a bon preu se l’enduria el vent.

Aplicada a l’energia nuclear al segle XXI, la noció de risc que s’utilitzava en el segle XIX pertany a la categoria dels dels morts vivents i no ens deixa veure la realitat en la que vivim. El que és irracional, no és sortir de l’energia nuclear, sinó continuar-la defensant després de Fukushima: aquesta actitud es basa en un concepte obsolet del risc, que es nega a aprendre de l’experiència històrica.

Cap altre nació industrial ha experimentat un creixement tan ràpid com Alemanya. Així doncs, aquest gir no serà el resultat d’un pànic injustificat? A la llarga, l’energia nuclear serà més cara, l’energia renovable més barata. Però el principal és que els qui continuen deixant obertes totes les opcions no invertiran pas. En aquest cas, Alemanya no pot negociar el viratge energètic. En altres paraules: l’angoixa que domina els alemanys no està exempta de truc. S’ensumen les oportunitats econòmiques lligades als mercats futurs. A Alemanya, el gir energètic es resumeix en una paraula de quatre lletres: “llocs de treball”. Un cínic diria: deixeu que els altres continuïn sense tenir por, això els valdrà un estancament econòmic i un error d’inversió. Els partidaris de la de l’energia nuclear es barren ells mateixos el camí dels mercats de futur atès que no inverteixen en la via alternativa que representen els materials economitzadors d’energia i les energies renovables.

Les oportunitats a començaments del segle XXl són comparables a d’altres ruptures històriques en el subministrament energètic. Imaginem-nos què hauria passat si els homes, d’ara fa dos segles i mig, al començament de la revolució industrial, haguessin engegat a fer punyetes els qui els aconsellaven d’invertir en carbó i acer, en màquines de vapor, en els progressos tèxtils i, més tard, en els ferrocarrils. O bé, fa cinquanta anys, si haguessin qualificat “d’angoixa americana” l’idea que els americans poguessin invertir en microprocessadors, ordinadors, Internet. Som davant d’un moment històric del mateix ordre. El que explotarà només una part del desert per produir-hi l’energia solar necessària per cobrir les necessitats energètiques de tota la civilització. Ningú pot ser el propietari del sol, ningú el pot privatitzar o nacionalitzar-lo. Cadascú pot explotar aquesta font d’energia per compte propi i aprofitar-se’n. Alguns dels països més pobres del món disposen d’aquesta “riquesa solar”.

L’energia solar és democràtica. El que consumeix l’energia d’una central nuclear pot veure com li tallen el subministrament si no paga la factura. Això no li pot passar a qui consumeix l’energia solar que prové dels seus captadors solars instal·lats a casa seva. L’energia solar fa a la gent independent.Evidentment, aquest potencial de llibertat que va lligat a l’energia solar posa en qüestió el monopoli de l’energia nuclear. Per què els Americans, els Britànics i els Francesos, gent que atorga un gran valor a la llibertat, són incapaços de veure quines conseqüències emancipadores representaria viure un gir energètic?

Arreu es proclama la fi de la política, i ho deplorem. Paradoxalment, la percepció cultural del risc pot provocar l’efecte contrari, és a dir el final del fi de la política. Per entendre-ho, podem remetre’ns a la visió que exposava el filòsof americà John Dewey, des de 1927, a L’opinió pública i el seu problema (Ediciones Morata., 2004). Segons ell, una opinió pública internacional és prou forta per crear una comunitat no nascuda de decisions polítiques, sinó de les conseqüències de decisions que plantegen problemes vitals a la percepció cultural dels ciutadans.

Un risc percebut imposa d’aquesta manera la comunicació entre les persones que, sense això, podrien no tenir res a fer les unes amb les altres. El risc imposa obligacions i costos als que busquen de fer-lo desaparèixer. Això que molts denuncien com una hiperreacció histèrica al risc de l’energia nuclear és contràriament un avenç vital que ofereix l’oportunitat de dur a terme un viratge energètic que vagi de costat amb un viratge democràtic. Les estratègies d’acció que avalen el potencial de catàstrofe lligat a l’energia nuclear, percebut sota l’angle de la civilització, tombant l’ordre que ha produït l’aliança neoliberal entre el capital i l’Estat. Davant de la catàstrofe nuclear, els Estats i els moviments de la societat civil adquireixen nous poders, des del moment que fan aparèixer noves fonts de legitimitat. La indústria nuclear perd les seves des del moment que les conseqüències de decisions lligades a les inversions han posat les vides de tots nosaltres en perill. A la inversa, una coalició d’un nou gènere entre els moviments de la societat civil i l’Estat, tal i com ho hem pogut observar a Alemanya, constitueix una sort històrica.

Des del punt de vista polític també, aquest canvi de trajectòria té un sentit. Només un govern conservador i proper als mitjans econòmics pot negociar un viratge energètic com aquest, des del moment que els més destacats adversària d’aquesta mutació han sortit de les seves pròpies files. El que critica la decisió alemanya de sortir de l’economia nuclear podria ser una víctima de l’error de l’eruga, que, sortint de la seva crisàlide, deplora la seva pèrdua, sense saber encara que es convertirà en la papallona de les energies renovables.

Ulrich Beck